Lluís, es podria dir que et vaig conèixer l’últim dia. L’últim en que hauria tingut la possibilitat de respirar un concert teu. Recordo que vaig seure al sofà de casa meva pensant que ‘aguantaria’ una o dues cançons. Be, al final gairebé no vaig moure’m fins que va finalitzar ‘el concert’. Automàticament vaig maleir no haver-te conegut abans. Em refereixo a conèixer la màgia que transmets, per que cantar-te ja et cantava a la infantesa. En el cotxe anant de vacances o a comprar al ‘super’, recordo que cantava la gallineta, la estaca, ... Però el cop colpidor ha vingut ara, amb la maduresa, amb el seny que donen els propers 40. Tampoc sé, si tot això te res a veure amb el seny. És més aviat el cor que et fa que la pell se’t posi estarrofada de gallina.
Lluís permet-me que reprodueixi en paraules part del teu sentiment que vas abocar en la introducció de ‘Tossudament alçats’. Somric, per que sé que és impossible transmetre l’emoció i l’anima que comporta allò que vas dir amb unes paraules sense més.
“Els aspirants a ciutadans del nostre país no tenim més remei que sempre anar amb l’arc tens, hi ha països que han guanyat la seva identitat a través de guerres i batalles... nosaltres no som d’aquests. Les hem perdudes casi totes, més ben dit, les importants... totes. I ben mirat, potser sigui millor així, que el nostre dret a existir no vingui de la capacitat de domini o aniquilació d’altres pobles. A vegades un pais, una nació és fa a sota la cohesió d’una etnia, tampoc. Nosaltres som gent de pas, i potser, potser, millor així, segurament molt millor així. Perquè?, per que al final resulta, que només som per que volem ser, nosaltres som per que volem ser, i això crec que honora a un poble. La veritat és que això que considero que és un gran privilegi, el mateix temps vol dir que els ciutadans hem d’exercir contínuament la nostre voluntat de ser, per que el mon no està gens preparat per que gent com nosaltres existim.”
No et calen tributs, però els éssers humans necessitem expressar-nos i jo he fet això, intentar transmetre un sentiment.
Avui he llegit al diari aquesta ‘historieta’. Segurament n’hi ha d’altres. Segurament, més que indignació i odi, el que hem de fer és sentir llàstima per la gent curta de mires. QTQ
